Ciutats imaginàries
Dec ser molt antic però m'agraden les cançons d'en Charles Trenet. M'agraden fins i tot quan es posa cursi o quan ensenya totes les plomes de "pédé".
El que em passa es que les cançons d'en Trenet, en Brassens o la Barbara, els llibres d'en Simenon o d'en Modiano, els films d'en Tati, formen un univers sentimental on m'hi trobo a gust. Molts d'ells parlen de Paris però, en realitat, el lloc que dibuixen no ha existit mai, es un lloc inventat, una ciutat imaginària.
Un lloc on els amors son apassionats però lliures. On les amistats son fortes i per sempre. Una ciutat on els veïns son els amos de carrers i places, allí parlen, ballen, es barallen i es reconcilien. On es fa befa i escarni dels pedants, dels hipòcrites i els poderosos, però es respecten els perdedors, els febles i els pobres. On es contemplen amb ironia les debilitats humanes, mai amb cinisme. Una ciutat, on fa tan de temps que van passar per la guillotina els reis, els bisbes i els generals que ja ni s'en recorden. On tothom esta disposat a morir per una idea "mais de mort lente". On la llibertat, la igualtat i la fraternitat son principis irrenunciables...
Mentrestant jo, com Mr. Hulot, fumo amb pipa i contemplo perplex com s'esvaeix la utopia d'aquesta ciutat republicana i canalla on m'hagués agradat viure.
Ignasi Subirats
Des del marge
Al amigo Ignasi
